CONFERÈNCIES

TRIATLÓ: LLUMS I OMBRES D’UNA OBSESSIÓ

Amant de l’activitat física des de sempre. L’esport em serveix per canalitzar les energies, per desconnectar, per evadir-me dels problemes...Especialment en un moment delicat de la meva vida. És aleshores quan la pràctica esportiva desmesurada fa que la relació amb l’esport es converteixi en la meva gran obsessió.

Necessitava fer esport cada dia, i no em conformava amb poca estona, necessitava hores, dues o tres diàries per sentir-me bé amb mi, tant amb el meu físic com amb el meu estat emocional.

El meu temps d’oci girava entorn de l’esport, els entrenaments, les competicions…

Havia faltat a celebracions familiars, descuidava les amistats que no estaven vinculades amb el triatló. La única cosa que em motivaba era fer esport i res més.

M’engoixava quan per alguna raó o altre no podia complir estrictament el meu pla d’entrenament. Si feia vacances o marxava algun cap de setmana, sempre anava condicionat amb el calendari de competicions.

El triatló ja no em divertia, tot el contrari em feia patir molt!

Estava clar que tot plegat se m’escapava de les mans.

 

Vaig intentar reconduir la situació dedicant menys hores a la pràctica esportiva,descansant i allunyant-me una mica de les competicions. Però era incapaç de fer-ho!

Tot i que el meu cos i la meva ment em demanaven descans, saber que mentre jo estava a casa la resta de companyes i companys del club entrenaven no ho portava gens bé. Torno a la rutina diària dels entrenaments dies desprès, quan el meu cos i la meva ment encara estaven tocats i faig una de les coses que no hauria d’haver fet mai, apuntar-me novament en una triatló de llarga distància. Era la meva sisena triatló en només cinc anys!!!

 

Encara no sé com vaig aconseguir creuar la línea de meta. De totes les competicions que havia fet, aquell va ser la més dura. Van ser més de 12 hores que es van fer eternes, la fatiga i el cansament acumulat es van fer presents des que vaig saltar a l’aigüa a primera hora del matí. Per primera vegada d’ençà que estava posada al món del triatló vaig tenir clar que havia arribat el moment de plegar, i aquesta vegada anava de debò.

Dies desprès, sense deixar-me endur per l’eufòria desmesurada, em vaig donar de baixa del club de triatló i vaig marcar una mica de distància. Just la que necessitava per descansar, desconecctar i reconduir la situació si volia tornar a gaudir de l’esport.

A partir de llavors vaig canviar la paraula entrenar per la de prioritzar. Prioritzar la familia, la feina, el meu projecte, el meu futur professional, i per davant de tot, la meva salut. Les estones que em quedaven lliures les omplia fent coses que també m’agradaven hi havia anul·lat: anar al teatre, sortir amb els amics, estar amb la família…

 

I a poc a poc vaig anar recuperant la meva relació amb l’esport, sense presses, sense rellotges, sense pressió… Gaudint-lo com havia fet sempre, marcant-me algun objectiu però de manera molt serena, ara ja sabia fins on podia arribar.

 

- Ets una persona que practica esport i t’has sentit identificada amb el meu testimoni?

- Et trobes actualment en una situació semblant o igual a la meva i no saps com reconduïr-ho?

- Vols conèixer la meva història en primera persona?

DEIXA QUE ELS SOMNIS SIGUIN MÉS GRANS QUE LES TEVES PORS

El juliol de 2014, desprès d’uns mesos molt durs a la feina, decideixo deixar el meu lloc de treball. No va ser una desició fàcil, però emocionalment va ser el millor que podia fer.

Feia temps que em notava angoixada, nerviosa, tensa, trista. A la feina hi havia molt mal ambient: males cares, retrets, faltes de respecte... Havia deixat de ser aquella persona alegre, enèrgica, dinàmica, vital que em caracteritzava. Aquella situació no podia continuar.

 

Marxar va ser una alliberació total, com si m’hagués tret un gran pes de sobre. Poc a poc, i amb ajuda psicològica vaig anar recuperant aquella persona havia deixat de ser i amb moltes ganes de menjar-me el món!!

I això vaig fer, no em vaig permetre el luxe de quedar-me a casa amb els braços creuats, esperant…. em vaig llençar de cap en un projecte que feia temps em ballava per el cap, formar-me com a narradora de contes, un somni fet realitat!!!

 

Des d’aquell dia i fins la data no he deixat de treballar ni un sol moment en el meu projecte. Em vaig formar i em segueixo formant com a narradora de contes.

Actualment part de la meva jornada laboral la decido al món de la narració. Volto per diferents biblioteques de la zona, treballo també per ajuntaments, escoles,  festes particulars…. Puc dir que em sento molt afortunada perquè estic fent una feina que m’agrada, que he escollit jo, i QUE EM FA MOLT FELIÇ.

 

Encara queda un camí llarg per fer, que amb constància, esforç, sacrifici, superació personal… estic més que convençuda que arribaré fins allà on vulgui, i no només a nivell laboral sinó també a nivell emocional.

 

Emprendre m’ha donat i m’està donant una lliçó de vida!

 

- Estàs malament a la feina i no saps què fer per canviar la situació?

- Estàs treballant en una cosa que no t’agrada, però tens por de sortir de la teva zona de confort?

- Vols conèixer de més aprop el meu testimoni en primera persona?

 

CONTACTE

Podeu posar-vos en contacte amb mi per qualsevol consulta que tingueu omplint el següent formulari i us respondré el més aviat possible.

 
Contacte
Enviando